تونس‎ Tūnis

Superficie: 164.150 km2
Població: 5.641.000 h
Capital: Tunis (790.000 h.)
Llengües: àrab i francès
Religió: musulmana

Paisatges i recursos.
Situada a poques hores de distància de casa nostra trobem a Tunisia, anomenda també Tunis. La capital, Tunis, s’alça pròxima a l’emplaçament de l’antiga Cartago. Tota la part meridional del país és un desert. Vastes depressions cobertes de sal recorden que antany allà hi havia mar. Al nord la terra és fèrtil i admet diversos cultius, entre els quals destaquen el blat, els tomàquets, la vinya i sobretot l’olivera. El centre i el sud del país són rics en fosfats (utilitzats per a produir fertilitzants) i en petroli. Amb tot, Tunísia és encara molt pobra en indústries.

La població.
Els tunisencs són àrabs en la seva majoria i quasi tots de religió islàmica. Les esglèsies construïdes durant la dominació francesa foren transformades, després d’haver tornat Tunísia a la independència (1956), en mesquites, escoles i museus. Actualment Tunísia és una república i manté estretes relacionss amb els països de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), als quals s’han traslladat nombrosos tunisencs per a cercar-hi feina.

Ramaderia.
La zona del pas entre el desert i les terres fèrtils és la pàtria dels pastors nòmades, criadors d’ovelles i camells. Causa una certa impressió de veure les criatures que segueixen els seus ramats per soledats sense límits, on no hi ha ni un sol arbust per a resguardar-se del sol. Aquesta és també la regió on recullen l’espart, que és utilitzat per a fabricar cordes i pasta de paper, i on la figuera de moro creix i es multiplica de manera prodigiosa.

Pesca, ciutats i turisme.
Arran del mar es troben nombroses pobles de pescadors. Fa temps era molt important la pesca d’esponges; avui, en canvi, es pesquen sobretot tonyines i sardines. A la costa s’alcen gairebé totes les ciutats més importants (Tunis, Sfax, Susa i Bizerta), exceptuant Kairuan, que és un dels set llocs sants de l’Islam i un centre famós per les seves mesquites i l’artesania de les catifes. Nombroses ruïnes són el testimoniatge de la presència a Tunísia dels cartaginesos i dels romans, i construeixen un gran atractui per als turistes.

En definitiva... un bon lloc per viure un "penúltimo atardecer"!

ART vs DISSENY

Després de què molts experts en la matèria hagin escrit, llegit i discutit sobre aquest tema encara seguim igual. L’art és disseny?, aquesta és la qüestió.

La majoria d’autors coincideixen a dir que NO. Per exemple Juan Costa justifica la seva opinió dient que les similituds entre art i disseny són purament formals, ja que en alguna ocasió el disseny s’alimenta de les estètiques de l’art (La eterna e inútil discusión). D’altres, però, creuen que SI, que art i disseny són una única cosa. En aquesta posició trobem a Andrés Muglia, qui defensa que el tipus de procés creatiu que apliquen els dissenyadors durant el procés de disseny és equivalent al dels artistes plàstics. A més aprofita per aclarir que no és cert que només els dissenyadors treballin amb encàrrecs de tercers, ja que diu que també hi ha artistes que responen a demandes externes (Las artes plásticas y el diseño).

En aquest punt en què ens trobem per als qui desconeixem del tema és molt difícil valorar les opinions i crear-ne una de pròpia. Si ni tan sols els entesos es posen d’acord...!! Però bé, es tracta de donar una opinió personal, no?.

Sense preàmbuls. Crec què l’art i el disseny són conceptes què es confonen. Per a mi art és tota aquella obra mitjançant la que algú expressa quelcom amb una visió personal. En canvi disseny, tal com surt en la seva definició, és la concepció original d’un objecte o obra destinat a una producció en sèrie.

Penso que l’art és més íntim, més personal. És una habilitat innata o adquirida a través de l’estudi i la experiència que permet expressar qualsevol cosa amb recursos plàstics, lingüístics o sonors. A més el veig més espontani, no cal que allò que estem veien tingui una justificació racional. En canvi el disseny el veig més com una producció en sèrie, com la projecció d’un obra realitzada per una finalitat concreta. Podem trobar mil objectes amb un mateix disseny, mentre que no hi ha una obra d’art igual a una altra.

Finalment només dir que l’únic denominador en comú que hi veig entre ART i DISSENY és que en tots dos la creativitat té un paper molt destacat.

Ελληνική Δημοκρατία

Superfície: 131.990 Km
Població: 8.768.000 h
Llengua: grega
Capital: Atenes

Religió: Ortodoxa


Grècia és una de les nacions que pertany a la Comunitat Econòmica Europea. Fins a aconseguir el seu ingrés a començaments del 1981 ha anat fent camí per a convertir-se en una nació moderna.

Els grecs tenen a la sang l’ esperit del comerç; hom en troba a Kenya, al Brasil, a Turquia i al Sudan. Però els que resten a la pàtria treballen al camp i són la majoria de la població. A les regions costaneres i a les illes conreen vinya i oliveres. Els sistemes no són gaire moderns, però la qualitat dels productes és òptima. No produeixen una quantitat de vi comparable a la de França o Itàlia, però és suficient per a crear vins de taula famosos. Pel que fa a l’ oli d’ oliva, Grècia és el tercer productor del món, després d’ Espanya i Itàlia. En el grup de les illes Santorí, a més de la pesca i la indústria naval, s’ hi produeix també un vi licorós digne dels herois d’ Homer. Aquests illots, nascuts de terratrèmols i volcans els últims vint segles, potser amaguen en el mar que els envolta les restes d’ antigues civilitzacions.


Un destí molt interesant!!!

中國

Superfície: 9.327.600 Km
Població: 915.000.000 h
Capital: Pequín
Llengües: xinès, uigur, tibetà i mongol
Religions: confucianisme, budisme, taoisme, islamisme, lamaisme

Fa més de 2.000 anys que a la Xina construïren la Gran Muralla a les fronteres del nord i de l’oest, tol al llarg de 4.000 Km, per tal de defensar llur país. Recentment, davant del seu aïllament per motius polítics per part de les altres potències mundials, fabricaren la bomba atòmica: ja era impossible d’ignorar la República Popular Xinesa, de manera que l’octubre de l’any 1971 fou admesa a l’ O.N.U.

Per a un occidental és difícil d’entendre l’evolució xinesa de les darreres dècades. La història de la Xina actual comença l’any 1949, any de la victòria de la revolució comunista. Allò que la precedeix és un passat de penes en el qual els nens i encara més les nenes sovint eren venuts o morts. Els homes eren esclaus de tres estaments: la política, la religió i el clan. Les dones, a més d’això, eren esclaves de llur espòs. Però des que Mao Zedong digué que les dones són l’altra meitat del cel, començà una nova era.

Un gran lloc per conèixer!!!